El col·lectiu Nosa ve trepitjant fort. Ahir, aprofitant la festa major de Palafrugell es van dedicar a fer nosa al centre de la vila amb una barreja de folk, indie, gospel i punk. Perquè tot plegat feia olor a punk. Si si, a punk.
Va començar The Missing Leech, de Sant Joan de Vilatorrada, amb una proposta molt propera a la radicalitat que pot donar una veu i una guitarra. Dissonant, atrevit i sense ganes de callar. Cançons ara tranquiles, ara eufòriques, amb un punt brut, diría que molt buscat. El cantautor va demostrar un bon feeling amb el públic entre canço i canço. No ens hi vam avorrir! Tot seguit, Monegre, oriund de la vila del cantó, Palamós, a qui dedica una cançó realment emocionant. En Carlus Jové, acompanyat aquest cop per dos músics, està filant un cançoner a tenir molt en compte. No té temes fluixos. Tots són hits a l'altura del sobrenom amb el qual el van batejar a Icat FM: “Johnny Cash català”. I dóno fe que està ben trobat. Monegre són cançons dures que vesteixen lletres dures, i que cada dia sonen més dures en directe. Una col·lecció de cops de puny a la boca. Un ferm candidat a entrar a l'extrany olimp de cantautors que s'ha montat en aquest país. Però és que ell s'ho mereix. Els tercers a fer aparició a l'escenari del Jardí de Can Genís foren els californians Homesick Elephant, duo de folk dolç, amb veu femenina i masculina. Dolçor és un adjectiu que els hi escau perfectament. Potser a vegades massa dolços fins resultar ensucrats, però només alguns moments. De la seva guitarra i les seves veus van nèixer els que segurament van ser els moments més íntims del vespre. Delicats, cristalins, sovint propers a Simon & Garfunkel. Preciosos i entrenyables. Per acabar el Tocats pel Folk, els també nord-americans a A brief view of the Hudson. Soul, molt de soul. I no parlo de gèneres. Parlo d'actituds. També duo, ens van fer picar de mans durant tot el concert, i encara que provinguin de Nova York, ens van situar en algun poble perdut del profuns sud dels Estats Units a cops de folk, country i gospel.
Sempre és una bona notícia marxar d'un concert amb aquella estranya i preuada barreja de calma i excitació. Un aplaudiment, i gràcies per la tarda.
1 comentaris:
Pati de Can genis – Palafrugell
12 juliol de 2010
El col·lectiu Nosa ve trepitjant fort. Ahir, aprofitant la festa major de Palafrugell es van dedicar a fer nosa al centre de la vila amb una barreja de folk, indie, gospel i punk. Perquè tot plegat feia olor a punk. Si si, a punk.
Va començar The Missing Leech, de Sant Joan de Vilatorrada, amb una proposta molt propera a la radicalitat que pot donar una veu i una guitarra. Dissonant, atrevit i sense ganes de callar. Cançons ara tranquiles, ara eufòriques, amb un punt brut, diría que molt buscat. El cantautor va demostrar un bon feeling amb el públic entre canço i canço. No ens hi vam avorrir!
Tot seguit, Monegre, oriund de la vila del cantó, Palamós, a qui dedica una cançó realment emocionant. En Carlus Jové, acompanyat aquest cop per dos músics, està filant un cançoner a tenir molt en compte. No té temes fluixos. Tots són hits a l'altura del sobrenom amb el qual el van batejar a Icat FM: “Johnny Cash català”. I dóno fe que està ben trobat. Monegre són cançons dures que vesteixen lletres dures, i que cada dia sonen més dures en directe. Una col·lecció de cops de puny a la boca. Un ferm candidat a entrar a l'extrany olimp de cantautors que s'ha montat en aquest país. Però és que ell s'ho mereix.
Els tercers a fer aparició a l'escenari del Jardí de Can Genís foren els californians Homesick Elephant, duo de folk dolç, amb veu femenina i masculina. Dolçor és un adjectiu que els hi escau perfectament. Potser a vegades massa dolços fins resultar ensucrats, però només alguns moments. De la seva guitarra i les seves veus van nèixer els que segurament van ser els moments més íntims del vespre. Delicats, cristalins, sovint propers a Simon & Garfunkel. Preciosos i entrenyables.
Per acabar el Tocats pel Folk, els també nord-americans a A brief view of the Hudson. Soul, molt de soul. I no parlo de gèneres. Parlo d'actituds. També duo, ens van fer picar de mans durant tot el concert, i encara que provinguin de Nova York, ens van situar en algun poble perdut del profuns sud dels Estats Units a cops de folk, country i gospel.
Sempre és una bona notícia marxar d'un concert amb aquella estranya i preuada barreja de calma i excitació. Un aplaudiment, i gràcies per la tarda.
Xavi Carreras Ferran
Publica un comentari a l'entrada